PILOTA VALENCIANA - RASPALL

INTRODUCCIÓ

      La pilota valenciana és l'esport de pilota autòcton del País Valencià. Dos jugadors o equips front a front competeixen a llançar-se una pilota amb la mà sota determinades regles, depenent de la modalitat, tals com que la pilota passe per sobre d'una corda o avance unes ratlles en terra.

     Tot i que normalment se la coneix simplement com a Pilota, s'anomena Pilota valenciana per distingir-la d'altres jocs de pilota, com la pilota basca, que es juga normalment contra un mur. Sota aquest nom genèric hi ha tot un seguit de modalitats que es diferencien segons la pilota amb què es juga, el recinte de joc o les comarques en què es practiquen.

     Excepte en el cas del frontó, totes les modalitats de la pilota valenciana es caracteritzen pel fet que els jugadors estan acarats, separats per una corda o unes ratlles en terra, i han de colpejar la pilota amb la mà (que durà unes proteccions segons el tipus de pilota). En general, s'hi pot jugar al carrer (Galotxa, Llargues, i Raspall), o en un trinquet (Escala i corda i Raspall).

HISTÒRIA

     No se sap del cert l'origen de la pilota valenciana, tot i que hom el relaciona amb la feninde grega, el jeu de paume medieval francès, del qual derivarien també altres jocs de pilota, com la pilota basca o irlandesa, i les modalitats "a ratlles" d'arreu d'Europa (kaatsen, longue paume, pallone, ...), així com altres esports amb eina, com el tennis.

     La modalitat més antiga són les Llargues, de la qual deriven variants com la perxa o la pilota grossa, que, al seu torn, dóna lloc a les galotxetes i la galotxa, la qual és la passa prèvia a l'escala i corda, la modalitat més prestigiada avui en dia. Per altra banda, el raspall, l'altra modalitat professional, també perdé la manera de fer els punts "a ratlles". Cas a banda és el del frontó i els frares, les úniques modalitats de joc indirecte, en què la pilota ha de colpejar contra una paret.

     Hi ha constància de la pràctica de la pilota als carrers de València ja al segle XIV, i al segle XVI hi hagué fins a 13 trinquets. El fet que en el moment de disputar-se una partida fóra impossible el trànsit per alguns carrers, i l'ús de paraules malsonants portarien a diverses prohibicions, la primera el 14 de juny de 1391. La prohibició va ser contestada amb protestes. També a Castelló n'hi hagueren prohibicions. Tanmateix, cap d'aquestes no va tenir cap efecte pràctic, i fins al segle XVIII se'n troben testimonis de noves prohibicions.

El joc, però, s'esllanguí i fou abandonat per les classes altes, quedant només com a esport per les classes baixes, les quals el mantingueren als pobles. Fou un llarg abandó i desentesa que quasi el féu oblidar amb l'arribada del futbol i els cotxes als carrers.

     El suport dels mitjans de comunicació, especialment les retransmissions de Punt 2, i el carisma d'un pilotaire mític, Paco Cabanes, el Genovés, facilitaren un cert reviscolament recolzat per la Federació de Pilota Valenciana, la qual organitza manta de campionats per aficionats i la participació de la Selecció valenciana a les competicions internacionals. Per altra banda, la pràctica professional de la pilota s'ha dignificat amb l'aparició de l'empresa Val Net.

     El 2010 s'inaugurà una primera fase de la Ciutat de la Pilota a Montcada (Horta Nord) amb un espectacular trinquet amb capacitat per a 1.500 espectadors i disseny amb vidre que permetria la modernització de les transmissions televisives.

INSTAL·LACIONS

Cada modalitat de pilota valenciana té una canxa de joc determinada o preferida:

• Carrer: Tradicionalment s'han disputat partides en el carrer, comptant cada poble amb un carrer especialment adequat. Aquest carrer ha de ser llarg i ample, i que permeta jugar sense obstacles (i els que hi haja seran aprofitats). Amb l'augment del trànsit es va dificultar aquesta pràctica, motiu pel qual alguns pobles han construït carrers artificials que imiten els detalls dels autèntics, tals com finestres, balcons o portes. És molt prestigiat el Carrer de pilota de Meliana. Al carrer es juga a Galotxa, Llargues i Raspall.

• Frare: És un frontó de 30 m de llargària per 8 m d'amplària tancat per les quatre parets. Es caracteritza pels bisells verticals a totes dues cantonades del frontis, anomenats frares, que permeten rebots inesperats.

• Frontó: La canxa del frontó consisteix en 3 parets: Un frontó de 9 d'ample per 10 d'alçària, una muralla de la mateixa alçària que el frontó i entre 20 i 30 metres de llarg i amb una paret de rebot de 5 metres com a mínim. El costat de la dreta està obert per      permetre situar al públic. Està guanyant popularitat en els últims temps a causa de la dificultat de disputar partides en el carrer i a la manca de trinquets. Semblant al frontó basc però amb una llargària menor.

• Galotxeta: Només a la comarca del Vinalopó Mitjà es troben aquests recintes de 20 m de llarg per 3.5 d'ample per jugar la modalitat de Galotxes. Compta amb una corda central destensada i quatre caixons (forats) en els cantons de la canxa.

• Trinquet: És un recinte tancat de forma rectangular d'entre 40 i 65 m de llarg i entre 9 i 11 m d'ample. Les dues parets més llargues, denominades muralles, tenen una alçada pareguda a l'ample del recinte. Una de les dues muralles compta amb un element singular, l'escala, quatre esglaons on seu el públic. S'hi juga al Raspall i a Escala i corda. Els primers trinquets documentats ja són esmentats a la València del segle XV, i el més antic dempeus és el Trinquet de l'Abdet, del segle XVIII. Un dels més prestigiosos és el Trinquet de Pelayo (a València).

PUNTUACIÓ

     Una partida de pilota valenciana, pel que fa a la puntuació, és dividida en un nombre de jocs (o tantos) que depén de la modalitat que es jugue. Aquest sistema de puntuació és la manera més estesa avui en dia, però antigament també es comptava a pujar i baixar, que consistia també a arribar a una xifra determinada, però amb l'afegitó que si l'equip que anava perdent aconseguia un tanto, en lloc de sumar-se'l, l'hi restava a l'equip que anava guanyant. Quan hom aconsegueix un tanto, els equips canvien de camp, és a dir, el rest al traure i viceversa. L'única excepció és la modalitat de Llargues, que té la particularitat de les ratlles.

Les ratlles

     Aquesta manera de fer els quinzes només és usada actualment en les Llargues, tot i que també s'utilitzaven en els trinquets. N'és una pervivència la Pilota grossa al Trinquet de l'Abdet.

     Les ratlles són línies marcades allí on es para la pilota. Quan el marxador o la persona que du el compte de la partida no fa cap referència a cap ratlla vol dir que cap equip té cap ratlla. Si n'hi ha, el marxador l'anomena després de la puntuació, sense indicar a favor de qui són, car se sobreentén que són a favor del rest, que és l'interessat a assolir el traure. En aconseguir dues ratlles, o en arribar a val i una ratlla, es canvia el traure.

Així, podrem sentir les següents puntuacions abans de canviar de camp:

• A res i 2 ratlles, si no s'ha guanyat cap
• A quinzens i cap, o simplement, a quinzens, si hi ha ratlles.
• Quinze net i 2 ratlles.
• Trenta neta i 2 ratlles.
• Trenta per quinze i 2 ratlles.
• Val i 1 ratlla.

Els jocs

     El sistema de puntuació de cada joc està dividit en quatre moments, anomenats quinzes:

• 15, quinze.
• 30, trenta.
• Val.
• Joc, i se suma el tanto.

Aquestes són les situacions possibles en la puntuació d'un joc:

• Quinze net o Quinze res.
• A quinzens, Iguals a quinze, si hi ha empat a 15.
• Trenta neta, o Trenta per res.
• Trenta per quinze, o 30 i 15.
• A dos, si hi ha empat a 30.
• Val net, o Val per res.
• Val per quinze, o Val i 15.
• Val per trenta, o Val i 30.
• S'anomena Joc sabater quan un equip fa tots els quinzes i el rival cap: Quinze net, Trenta neta, Val net, i el guanya. Per extensió, si una partida acaba sense que un equip aconseguisca cap tanto es diu que ha sigut una partida sabatera.

     Per guanyar el joc s'ha de guanyar per 2 o més quinzes, de manera que el rival ha d'estar a 30 com a màxim. En cas d'empat a val ambdós tornen a estar a 30. La que pot ser que siga última pilotada de la partida rep el nom de Val i lo atre, ja que l'equip que es preveu guanyador du val i si aconsegueix el joc, s'emporta també lo atre (la victòria).

• Escala i corda: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 60. Tanmateix, existeix el costum de començar la partida iguals a 15.
• Frares: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
• Frontó: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
• Galotxa: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 70.
• Galotxetes: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 12.
• Llargues: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
• Perxa: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
• Pilota grossa: Cada joc suma 1 tanto, 5 tantos són un coto. Es juga a 3 cotos.
• Raspall: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 25. Existeix el costum de començar la partida iguals a 5.